El 2011 comença amb la mirada posada en una de les cites amb les urnes més interessants dels últims temps. Amb els partits patint una major agitació interna que fa quatre anys i l’ombra d’elements externs condicionant la campanya, la major incertesa sembla, malgrat tot, afectar més els grups de l’oposició. “Camps es pot presentar pel PP, i la gent el votarà, però és que podríem presentar una granera, i la gent el continuaria votant“
Aquests dies ja s’han pogut veure i sentir els primers anuncis que proclamen la convocatòria del 22 de maig. Per açò aquesta setmana, en la qual els nostres governants han tornat al treball després del parèntesi nadalenc, pot ser perfectament la primera d’una llarga, molt llarga precampanya en la qual tot acte tinga el seu origen, o la seua fi, en la cita amb les urnes. Amb la idea d’aquesta sèrie va sorgir la possibilitat de comptar, cada setmana, els dies que queden per a les eleccions autonòmiques i municipals. Però Jorge Alarte ha sigut més ràpid que l’Informatiu, i en la seua pàgina web ja es pot veure que hi falten 128 dies. No són molts per a tractar de revertir el desconeixement que una bona part de l’electorat valencià té respecte als candidats i propostes dels partits de l’oposició. O tal vegada en són massa per a evitar que la investigació sobre el presumpte finançament il·legal del PPCV explote en plena campanya.
Per açò els populars i el Consell continuen fent com si res no passara. Però res de res; com en els últims dos anys. El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha estat aquesta setmana a Brussel·les promocionant el projecte del Corredor Mediterrani. “Que estrany!”, deu pensar el lector en veu alta, “que Camps no ha estat a València en una setmana com aquesta?”. Home, no; però ha estat fent d’ambaixador, i portant el seu missatge electoral més enllà de la península. I és que a més de les infraestructures (o en concret, una a la qual en el seu moment el PP no va prestar excessiva atenció) al discurs del Molt Honorable ha tornat la reivindicació del transvasament de l’Ebre. Sorpresa! Dos elements que fa ja quatre anys van passar factura al PSPV i que els populars valencians, mentre donen resultat, seguiran esprement fins al pròxim 22 de maig. L’objectiu és millorar les xifres obtingudes en 2007: el major percentatge de vots rebuts (un 53% llarg) i el major avantatge respecte al seu principal contrincant (més de 18 punts), traduïts en 54 dels 99 diputats de Les Corts.
Pot semblar difícil, però no impossible, si s’ha de jutjar per les enquestes (de part de les enquestes) que en els últims mesos s’han publicat, però també les que s’han ocultat. Sempre que, és clar, el PP i les seues circumstàncies arriben a la jornada electoral sense sobresalts. Perquè mentre no hi haja novetats significatives en els diferents processos policials i judicials que afecten alts càrrecs populars a la Comunitat Valenciana, tots estaran units com una pinya. Però, ai! si d’ací a llavors un Gürtel (Camps, Rambla, Campos, Costa, Betoret, Martínez), un Brugal (Ripoll, Lorente), un Blasco o un Fabra (que en temps de descompte s’ha lliurat d’asseure’s en el banc dels acusats) trastoquen l’escenari, caldrà un pla B. Contràriament, Rajoy i Cospedal no esperaran més per a intervenir-hi.
Fins i tot una granera
Encara així, la marca tira i, com va dir fa mesos un destacat dirigent popular, “Camps es pot presentar pel PP, i la gent el votarà, però és que podríem presentar una granera, i la gent li continuaria votant“. Molt gràfic. A més, l’efecte rebot que produeix Zapatero en aquestes terres és un dels principals aliats del PP valencià. Açò, i que el PSPV no acaba d’alçar cap. Ni després de 16 anys en una oposició perpètua. Totes aquestes legislatures en segona fila han fet dels líders del socialisme valencià uns complets desconeguts. Encara avui, hi ha gent que em pregunta si el candidat a la Generalitat és Ignasi Pla. Sí, éss clar, o Joan Lerma. Precisament un dels llastos d’aquest partit és el seu passat: ni ha sabut superar-lo, ni aprendre’n per a canviar el present. I així estan, meitat i meitat marcant un territori que, eleccions després d’eleccions, es redueix cada vegada més.
Perquè no és només que Alarte no isca en Canal 9 i haja de pujar als autobusos urbans, conquistar les pantalles de cinema, identificar-se una vegada i una altra en la ràdio (la seua campanya de presentació ha durat una setmana) o cridar per telèfon a Camps per a oferir-li un pacte per l’ocupació i un altre (una altra vegada) per l’Estatut… Sinó que, quasi dos anys i mig després de l’últim congrés del PSPV, al secretari general no han parat de créixer-li els nans. Com l’exministre Antoni Asunción, a qui el mateix aparell ha donat protagonisme amb l’expedient de suspensió de militància. O fins i tot Joan Calabuig, el candidat socialista a l’alcaldia de València beneït per Alarte que, fart de tenir el grup municipal i l’executiva local (també del costat d’Alarte) de morros, va estar a punt de dimitir. Almenys ja s’ha fet un espai en els mitjans de comunicació, amb açò i el seu gir respecte al Cabanyal.
Per aquest motiu, si el PSPV no perd cap dels seus 38 diputats i aconsegueix reduir, almenys, en cinc punts l’avantatge que li trau el PP, molts ho celebraran com una victòria electoral. De fet, aquestes són les aspiracions més realistes del mateix entorn d’Alarte, en el qual sembla que els que ja s’han adonat que el canvi polític està tan lluny com fa quatre anys, comencen a prendre posicions. Per si l’estratègia de denunciar la corrupció del PP, que ha caigut sobre l’esquena d’Ángel Luna, no donara més de si.
A quatre bandes
I a aquest joc romanen aliens els altres dos partits que formen part de l’hemicicle i encara poden tenir un paper en les eleccions del pròxim 22 de maig. Encara que EU, per un costat i Compromís, per l’altre, són conscients de la dificultat de superar per separat la barrera del 5% autonòmic per a tornar a tenir representació parlamentària. Per començar, la seua presència en els grans mitjans de comunicació és pràcticament nul·la, i es restringeix als embolics interns. Per descomptat, saben aprofitar els mitjans alternatius i les xarxes socials, però tampoc és per a tirar coets, que açò no és EUA (afortunadament) ni cap d’ells és Obama.
En EU arrosseguen un lifting en les seues files producte de l’escissió del corrent més nacionalista que va donar lloc a Iniciativa del Poble Valencià, hui en coalició amb el Bloc. De segur que els que s’hi van quedar, que en van ser majoria, són més “seus” que mai (seus d’EU), i pot ser que el perfil de Marga Sanz encara tinga el seu públic, però internament continuen tenint problemes, com s’ha vist aquests mesos en la confecció de llistes. A més, la formació sap que el bipartidisme el deixa fora de manera progressiva i quasi irreversible. Ja va passar en 2007 en l’Ajuntament de València.
Per l’altre costat el Bloc, juntament amb Iniciativa, s’ha afermat com a força municipal en diferents localitats valencianes, però el seu discurs continua reflectint una disparitat d’opinions i aqueixa dualitat Morera-Oltra que alguns electors no acaben d’assumir. Són com el poli bo i el poli dolent. Una és l’assot de Camps, i l’altre li tendeix la mà. Tindrà la tercera via cabuda en aquest escenari?
En qualsevol cas, en aquests quatre mesos llargs que queden fins a les eleccions autonòmiques, encara poden passar moltes coses. Com més imprevisible pensem que pot ser el resultat, més emocionant serà el procés. Aquest és una primera anàlisi del panorama que es dibuixa a la Comunitat Valenciana. Una mica extens, però tranquils: els pròxims lliuraments se centraran en aquelles qüestions electorals que hagen marcat l’actualitat setmanal. Comença el compte arrere.
MARINA GORDILLO
Font: L’Informatiu





